Des dels seus inicis, l’Antropologia ha estat una disciplina eminentment antropocèntrica. Un cop desvinculada del colonialisme, l’antropologia s’ha implicat políticament en la defensa dels drets de múltiples comunitats humanes (indígenes, marginades, minories, etc.), entre altres línies de recerca. Tanmateix, malgrat que s’ha interessat pels animals, com en el cas de l’etnografia multiespècies, rarament se’ls ha considerat des del punt de vista ètic, com en el cas de Barbara Noske (1992), i encara menys des del punt de vista polític. En conseqüència, no s’ha indagat en el patiment ocasionat pels humans a miríades de poblacions animals, com en el cas dels animals utilitzats en l’experimentació biomèdica, i, per tant, no se’ls ha reconegut com a éssers els drets dels quals són indiscutiblement vulnerats. Ara bé, aquest paradigma va començar a transformar-se a partir dels anys vuitanta (segle XX) amb investigacions com les d’Arnold Arluke (1988), el treball etnogràfic del qual en laboratoris va començar a desvelar el patiment animal davant dels científics i a qüestionar què, o qui, eren els animals. Aquesta forma innovadora d’abordar la qüestió animal, d’arribar fins i tot a polititzar l’opressió dels humans envers els animals, sense biaixos antropocèntrics i crítica amb l’exclusivitat moral dels humans, és “una” de les maneres en què es declina l’antropologia radical.
Parlem d’“una” perquè existeix una varietat de línies incloses en aquesta antropologia que tracten qüestions indígenes, racisme, etc. El que sol passar és que, quan es privilegien les diferències entre humans, s’oblida la supremacia humana encara imbricada. Un article que condensa aquesta antropologia és el d’Helen Kopnina (2017), en el qual exposa la necessitat de reconfigurar, i fins i tot polititzar, les opressions dels humans envers els animals. D’aquesta manera, conceptes que habitualment s’utilitzen per a l’anàlisi social o socioeconòmica poden resultar igualment productius acadèmicament per als “animals de laboratori”.
Concretant, en el nostre cas es tracta, majoritàriament, del concepte de “crisi de reproducció social”. La crisi de reproducció social ha estat tractada des de l’Antropologia social intersectant amb l’economia política. Ens referim a l’obra de Susana Narotzky (2020), en la qual mostra les tensions entre els processos de valorització del capital i les valoracions o marcs de valor que s’atribueixen a les persones que contribueixen a aquests processos. El context social escollit va ser el de l’última crisi financera (2008-2017) als països del Sud d’Europa. En altres paraules, l’autora indaga com, en el nivell micro de les poblacions humanes, aquestes es reorganitzen per continuar mantenint una vida digna, per dur a terme uns projectes, etc. A més, aquest fenomen afecta en el nivell macro la continuïtat d’una societat estructurada.
Anàlogament, la crisi de reproducció social pot ser aplicada als animals de laboratori. Per a aquests individus, la crisi no és únicament temporal, sinó que s’entreteixeix amb una crisi perpètua des del moment en què la biomedicina, al segle XVII, inicia la seva recerca amb ells, i ja al segle XX es converteixen en purs models.
Presencial (C/Hospital, 64) + YOUTUBE
